Aquest curs he viscut una situació que m'ha fer pensar molt en coses bàsiques que hem de millorar com a professionals de l'educació i que estan impedint que els nostres alumnes prenguin la iniciativa i siguin els protagonistes actius del seu procés d'ensenyament-aprenetatge: En un crèdit d'informàtica a 4t d'ESO que vaig haver d'impartir aquest curs passat, i davant l'interès d'un dels alumnes, es va plantejar dedicar un parell de sessions més per aprofundir en el tema de la Realitat Augmentada. Coneixo una mica em tema, no massa, però em va semblar interessant conduir-ho com una recerca conjunta (però organitzada, és clar) a partir d'un treball cooperatiu del grup (15 alumnes) a través de Google+, un sites, Evernote ... o perquè no un grup de Facebook.
Ho estàvem discutint quan una alumna va demanar la paraula i s'hi va negar en rodó. En ser lider del grup va anar guanyant quorum, llevat del grup de dos o tres alumnes que sí volien però que -per quedar bé- no gosaven rebatre-la. Els motius? He de reconèixer que em va desarmar i vaig trigar a reaccionar. Doncs, tot i que molt educadament, em va dir que jo era el professor i em corresponia a mi i no a ells preparar i seleccionar el material, que això era massa feina per a ells i que no hi estava gens ni mica interessada, en el que plantejava. No pas pel tema (que li era igual) sinó per la metodologia. Ella volia aprovar, i punt. La mateix alumna, a principi de curs, ja es va queixar perque jo no utilitzava llibre de text, i que sovint els feia buscar jo la informació i participar en fòrums (del moodle). Massa feina. Per què no feia com tothom? Un examen a final de trimestre. I punt.
Com a conseqüència vaig desistir. Tal i com marcava la meva programació jo ja 'havia complert' tractant el tema en qüestió, però més que enfadar-me, vaig marxar molt preocupat. Quan tornava cap a casa encara hi estava donant voltes. Per definir l'acció, la millor expressió que se m'acut per definir-la és que en el fons, per als alumnes és molt més còmode que 'els peixin el coneixement'. Després -amb alguns professors ho tenen més fàcil que amb altres- treuen les xuletes que un company ha fet a la manera tradicicional i que ells han fotografiat amb el seu mòbil, fan l'examen... i sansacabat. I si no aproven, a vegades fins i tot envien els pares.
Dèia preocupat, abans, perquè les retallades (a tots els centres) han donat bales als partidaris de treballar únicament amb llibre de text i a fer pocs 'extres' (?). Cada vegada en són més, i això també m'amoïna, i molt. Recordo les paraules del Fernando García Páez, (emblemàtic mestre del CEIP San Walabonso) quan en una sobretaula a Baeza, enfadadíssim, es preguntava com és que hi havia mestres d'infantil que demanaven el llibre del mestre amb el sol·lucionari i les programacions. Això és greu. Passa a infantil (molt menys) però també a l'ESO. En el meu cas, professor d'atenció a la diversitat i de socials, només mirant el telenotícies d'un migdia tens material per treballar tot un curs. I no es tracta d'això, que cal ser organitzat i seguir unes programacions (aquest és un tema apart, per cert).
Estem tractant els alumnes com un ramat, amb perdó. Entren a les 8 i surten a 2/4 de 3 de la tarda, amb mitja hora d'esbarjo. Els fem estar quiets, sense poder-se moure i se'ls deixa participar poc, alguns professors més que altres, però gairebé sempre de manera anecdòtica. Expliquem el tema X del llibre, i després fem exercicis (generalment d'omplir forats, que alguns copien dels companys més grans si han estat de sort que no han canviat el llibre de text). Els peixem coneixement, i els hem acostumat a això. Tancats en aules cada vegada amb menys espai per l'augment de les ràtios. Això els que estan de sort de tenir una classe 'normal' i no estudien en cargoleres. Ens hem preguntat si això és el que volem per als nostres joves? Per als nostres fills? De fet, als nostres adolescents, els peixem fins a l'edat adulta. Els convertim en adolescents a perpetuïtat. Només cal veure un dia (que més lesiona les neurones) el programa mujeres, hombres i viceversa, on noiets i noietes de 20 i llargs anys llueixen els seus comportaments adolescents. I això és culpa nostra, dels adults. Dels pares, sobretot, que no els deixem intervenir ni decidir més enllà de la roba de marca que volen vestir. Però també és culpa dels ensenyants, que estem treballant com ho feiem nosaltres quan erem a 'l'altra banda'. I com els nostres pares i avis. Pocs canvis per una societat que evoluciona a una velocitat de vertigen.
A classe, de tant en tant miren el Whats app. Sovint els companys tenen coses més interessants a dir-los que no pas el rollo del professor, tan lluny dels seus interessos. Però a vegades també reben missatgets dels pares (que no deuen recordar que són a classe). I el més fort de tot és que si els enxampes amb el mòbil i no els funciona l'excusa de que estaven mirant l'hora, alguns fins i tot planten cara. Perquè per a ells mirar el mòbil és ja una necessitat. Ho és tant que fins i tot pares que no apareixen mai pel centre a l'hora de les reunions o de les entrevistes, truquen la porta del director al cap de 5 minuts per recuperar el mòbil del fill. La culpa no és dels nostres adolescents; Ningú els ha ensenyat a fer un ús racional i edificant de la tecnologia. I és una qüestió que es planteja 'o tot o res'. Prohibim els mòbils o fem la vista grossa. Hi ha, crec, un terme mig. I que passa per treballar aquest tema, i des de les tutories. Amb la complicitat dels pares, sempre. Perquè aquest combat no el guanyarem si no fem un front comú.
L'any passat un amic i pare, parlant del tema, em preguntava quina era la meva opinió sobre el tema. Li vaig dir que era partidari d'un ús racional de la tecnologia, en la línia que he explicat a les línies anteriors. Però compte! Tots aquells que volen mantenir-se en la comoditat del llibre de text i de les classes magistrals ja hi estan conformes, amb el fet que les tecnologies no s'integrin a les metodologies educatives. Alguns professors no volen, però tampoc molts alumnes (com hem vist a l'exemple). Els desmuntem el xollo.
Aquest tema l'he plantejat, potser de refiló, en altres escrits del meu blog. Només volia constatar (és una impressió personal), que la cosa va a més. I si acabem amb la LOMCE aprovada, aleshores ja podem començar a pensar què hi posarem, a l'esquela.
La il·lustració que acompanya aquesta entrada al bloc és obra de Jane Genovese. No l'he trobada a cap llibre de text, sinó a Internet. Vaig rebre una piulada de l'Alfredo Vela (http://ticsyformacion.com/) recomanant-la. La vaig trobar interessantíssima i immediatament vaig pensar a escriure els meus companys de Cal Gravat per incorporar-lo com a tema de tutoria. I vaig entrar a la pàgina de l'autora, que gestiona l'espai Learning Fundamentals (http://learningfundamentals.com.au/). Allà vaig veure que n'hi havia més de publicats, d'esquemes. I que estaven traduïts a diverses llengües. La vaig escriure. Això era a la tarda, per la qual cosa a Austràlia (el país on viu la Jane) era primera hora del matí. Encara no havia passat mitja hora que ja m'autoritzava a adaptar i a traduïr el mapa. I aquí el teniu, ella el posarà a la pàgina i nosaltres el podrem fer servir.
Tota aquesta parrafada ens ha de servir per veure que la manera de treballar i de fer les coses ha canviat, i molt. I que no hi ha cap justificació pedagògica per mantenir el sistema que us he descrit. El contingut de l'esquema és un tresor que la Jane ha compartit amb generositat. Les competències que es necessiten per completar tot aquest procés poc tenen a veure amb les que ens proposa Santillana, Anaya i la resta d'editorials (la d'exercicis d'omplir forats, del 'completa'). I són les coses que en realitat necessitaran els nostres joves per sobreviure en aquest món tan complex com és 'l'Era de la Distracció' que anomena molt encertadament la Jane. Que Déu ens agafi confessats.
Per acabar, unes paraules d'ànim per als amics i col·legues menorquins, que estan lluitant per una educació millor contra les adversitats i les misèries dels seus polítics. Que el seu exemple ens serveixi, a la resta, per desvetllar-nos una mica i lluitar -junts- per una educació millor. Encara hi som a temps.
No hay comentarios :
Publicar un comentario